Avui és un dels pitjor dies de la meva vida

M'ha despertat l'Hèctor a les 11 del matí. Havia llegit la notícia ben d'hora i potser no s'atrevia a despertar-me. Sóc molt dormilega i generalment dormo fatal, però avui he dormit com un nen petit, abraçat al coixí i res ni ningú podria interrompre la meva son. Però no ha estat així, mig adormit he sentit l'impossible: ha mort Juan Antonio.

Juan Antonio tenia molts amics, i jo em considero un d'ells. Gràcies a ell, vaig poder suportar prop de dos anys de depressió, em va animar a reprendre els estudis, va despertar en mi la meva passió per la Història.

He perdut moltes hores de son per culpa d'ell, tot i que el porto sempre a sobre. Els que em coneixen bé, podrien dir de mi que sóc una persona conectada a un IPod. Quan em pregunten què escolto, sempre dic que música, però és mentida. Juan Antonio m'ha regalat cada setmana prop de 6 hores del seu temps des de fa molts anys. M'ha ensenyat que en aquest món encara hi han coses per descobrir, que hi han coses per les quals mereix la pena tirar endavant, quan estava desorientat era la meva brúixola, la meva Rosa dels Vents, que si be no em deia per on tirar, em donava un temps per a prendre'm un respir i per reflexionar. Indefectiblement, sempre he tingut les coses més clares. Sempre.

Quan estic netejant la casa, al metro, mentre compro, al llit, mentre estudio, mentre xatejo. No és una obsessió, o potser sí, però ha format part de la meva vida almenys durant 10 anys. I de sobte, se'm mor. Tenia 41 anys.

Aquests anys han mort alguns familiars meus. Ho he sentit molt, però mai he plorat. A vegades m'he sentit malament per no poder expressar-me així. Als enterraments, faig cara de pal, però mai ploro. Avui he plorat molt, estic plorant i continuaré plorant la resta de dia. L'Hèctor està una mica preocupat, suposo que pensará que plorar per un locutor de ràdio és una mica estrany. Era més que un locutor, quina paraula més lletja.

Potser em consola el tenir milers d'arxius amb la seva veu, amb les seves històries, amb el seu sentit del humor, amb la seva humanitat... Però no em consola.

I quines coses que té la vida, ahir a la nit vaig renunciar a la meva dosi per estar amb els meus amics. Una de les millors nits que he passat en molt de temps, sense saber que ja s'havia acabat una part de la meva vida.

Els que no vau tenir la sort de coneixe'l, encara esteu a temps, proveu a descarregar-vos un Pasaje de la Historia, un monogràfic de la Zona Cero, o escolteu un programa sencer de la Rosa. Internet va ple de programes seus. A partir d'ara, quan arribi a la facultat i em veieu amb els auriculars, escoltant atentament, ja sabeu què estic escoltant. Al meu amic i company Juan Antonio Cebrián.